L'agònica mort del Graffiti

Una de les característiques inherents del graffiti  i que el diferencia substancialment d'altres branques de l'art, és la seva efímera naturalesa. De fet, neix amb la data de caducitat marcada al front i un cartell de mort anunciada al clatell. I això no tindria res de dolent, sinó fos perquè la mort del graffiti moltes vegades esdevé una mort cruel, despietada  i agònica.

De fet el graffiti pot morir de moltes maneres,

Pot morir de mort natural, envellit pel temps, difuminat pel fons i amortallat pel llenç, en una mort digna i dolça que l'embelleix i que li dóna consistència. El temps en aquest cas és compassiu amb l'obra i ens deixa entreveure la grandesa del que un dia va ser i del que ara tan sols és essència.

 

   

En altres casos el graffiti neix ja bord, condemnat a una lenta i agònica mort i emparedat sota una ingent capa de brutícia que el va sepultant de per vida. Es pot entreveure però ningú el mira i es mor de solitud i de desídia. Allò que havia estat gran, avui es pura brossa.

 

  

Altres vegades el graffiti es mor sumit en la més ignominiosa deshonra i a  mans dels menyspreables rubbish graffter. Petites pinzellades de maldat i de poc seny, pel que a l'art es refereix, que fan malbé l'obra i que posen en evidència que l'idiota que les practica és curt de gambals i que no entén res d'art. I en aquest cas el graffiti es mor de pura vergonya.

Altres vegades el graffiti té una mort tan incomprensible com absurda i els que el contemplen queden atònits de tanta mala fortuna. En aquest cas el botxí el desfigura de tal manera que poc pot fer el que el mira sinó maleir l'idiota que ha tapat l'obra i ens ha  deixat orfes de bellesa. En aquest cas el graffiti es mor de tristesa.

   

   

En altres casos l'obra té una mort dolorosa i patètica doncs  li arrenquen la pell a tires i la desbudellen de tal manera que el procés esdevé  lent i pervers. En aquest cas el paste graffitil es mor dessagnat i clamant vendetta.

   

   

Però sovint i per desgràcia el graffiti es mor apunyalat per pinzellades de més calibrada. Fetes a consciència per autèntics idiotes que signen amb els seus gargots la desfeta i tapen les obres creient-se grans graffiters i grans homes quan en realitat són simplement rates de claveguera. I en aquest cas el graffiti es mor de ràbia i de pena.

Però per sort i de tant en tant , un d'aquests graffiti  desnonat per tothom i que ja havíem donat per mort, ressorgeix com l'au fènix de les seves cendres i torna a emprendre el vol i amb mes color. I tot per la tossuderia de l'artista que l’havia acostumat a la llum del sol i que decideix lluitar contra tot i contra tots i de pas donar-los una lliçó de professionalitat als  idiotes que l'havien tapat amb els seus gargots. És el cas del mural del barri Gòtic que en  Werens havia pintat per a delit del personal i que alguns rubbish graffter idiotes havien tapat.

Ara torna a estar com nou, fins i tot amb detalls més destacats! Inclòs el canvi de look de les figures..

   

 

El meu etern agraïment a aquest artista sabadellenc, que de tant en tant es deixa caure per casa nostra i embelleix la ciutat amb les seves obres. Gràcies pel seu tarannà inquiet, el seu saber fer i la lliçó de vida que ens dóna, ja que amb els seu exemple ens reafirma que quan tot està perdut, no hi ha que donar-se per vençut, que quan un creu que el que ha fet és el millor que es podia fer...tan sols cal una mica d'empenta, i trobar el camí per transformar la desfeta.